Nous jugadors, nous països i nous reglaments (narradors de l'Eurobasket)

Està molt bé la iniciativa que ha pres la cadena de televisió Mediaset, una televisió que mai s'havia decantat pel bàsquet ha apostat ben fort per l'Eurobasket que s'està disputant aquests dies a Eslovènia. La cadena ofereix 3 partits diaris: el partit de la selecció espanyola sempre s'ofereix per Cuatro i els altres dos partits s'ofereixen per un canal de la mateixa "companyia" com és Energy.

Els aficionats al bàsquet aplaudim aquesta iniciativa, tardes de sofà per tots i bon bàsquet poden fer de tardes d'estiu avorrides, unes hores ben bones per matar el temps i fer panxa. 

Ara bé, hi ha 2 noms que estan amargant a més d'un fanàtic del bàsquet: Ramón Fuentes i José Miguel Antúnez; narrador i comentarista (respectivament) dels partits de l'Eurobasket que ofereix Energy.  

Per una banda, Fuentes podria ser un excel·lent narrador de partits de futbol, però ha demostrat que el bàsquet no és el seu punt fort i frases com "cada canasta la celebran como un gol" és bastant ofensiva pels qui estan veient el partit de bàsquet. 

Mentrestant, Antúnez s'equivoca una i altra vegada amb coses trivials, com per exemple els noms dels jugadors, i això s'enganxa fins al punt que ell i Fuentes poden dir barbaritats durant els 40 minuts del matx. 

Està clar que tota persona té dret a equivocar-se, i no retrec gens ni mica la feina que fan Fuentes i Antúnez, molt probablement jo ho faria molt pitjor, però sent retransmissions que les veu molta gent no estaria de més una mica més de documentació per la seva part.
Del que em queixo no és el fet que puguin pronunciar malament el cognom d'un jugador, sinó el fet de no conèixer el jugador. I no estic parlant del 12è jugador de la plantilla de Suècia, parlo de jugadors importants en seleccions com la Lituana. 

M'he pres la molèstia (tot i semblar extremadament repel·lent) de recollir fragments del que han arribat a dir. Cal dir que tot el que llegireu ara són frases que les han dit més d'un cop i més de dos, i no sentències puntuals que han dit malament en un moment determinat. 

1. Canvis de noms i problemes amb els jugadors:

Robertas Javtokas ha passat a ser Robertas Javkotas. 

Mantas Kalnietis ha passat a ser Mantas Kalinetis. 

Nihad Djedovic ha passat a ser Nihad Dudevic. 

"Luigi Datome, jugador de los Knicks ex de Detroit". Datome ha fitxat pels Detroit Pistons aquest mateix estiu, provinent de la Lliga Italiana. 

2. Reglament: 

"Quedan los 12 minutos del último cuarto" quan un quart té 10 minuts i no 12.

"Consigue el triple desde la línea del 6.25" quan la línia de triple es va allunyar als 6.75 fa uns 4 anys. 

"- Ha pitado falta flagrante.

- No, ha pitado falta antideportiva" quan "flagrante" i "antideportiva" són dos tipus de faltes iguals, però flagrant és la terminologia usada fa anys i antiesportiva l'actual. 

"Ha agotado los 5 segundos para pasar el campo" quan els segons per travessar el camp són 8 i no pas 5 (que són els segons per sacar de banda o de fons). 

"Se habían cumplido los 30 segundo de posesión" quan són 24 segons de possessió i no pas 30. 

3. Futbolismes:

"Disparó" per dir llençar (a cistella). 

(citada anteriorment) "Celebran cada canasta como si fuera un gol". 

4. Altres:

"El Laboral Kutxa de Bilbao"

"La selección de Bielorúsia" per dir "la selecció de Bòsnia".

"El jugador del Litivos... Lietovos... Liet... Lietuvos".
"La selección de Croàcia ha aconseguido un porcentaje de 10 a 0...", "parcial de 3 de 19 en triples".
"Todos los jugadores de la selección de Finlándia están con una valoración negativa, y esto es algo muy significativo, ya que la valoración es un dato muy significativo, en el cual se suman todas los aspectos positivos del juego (puntos, rebotes, asistencias) y se le restan los aspectos negativos, como pérdidas o faltas cometidas. El líder de la selección de Finlándia, Petteri Kopponen, lleva por ejemplo un -13 de valoración." Antúnez tenia raó, la definició de valoració no podia estar més encertada, però el que estava llegint ell a l'estadística era l'estadística de +/-, que indica el parcial que ha aconseguit l'equip mentre el jugador ha estat a pista. El -13 de Kopponen doncs, volia dir que amb ell la selecció de Finlàndia havia tingut un parcial desfavorable de 13 punts, no que portés -13 de valoració. 

I no sóc l'únic que penso així, a continuació deixo uns tweets d'entesos del bàsquet que opinen el mateix: 

Estoy descubriendo nuevas reglas del basket en este torneo.
— Oscar Cuesta (@oscarcuesta76) September 6, 2013

Voto a Dudevic como MVP del Eurobasket. Espectacular campeonato...
— Gerard Solé (@gsole14) September 6, 2013

El Dudevic este parece bueno... Decisivo en el final de partido. ¿Dónde juega?
— Gerard Solé (@gsole14) September 6, 2013

Jugada que sucede muchas veces, dice... Y si es dentro del área es penalti le ha faltado decir
— Pedro Martínez (@pedroma2014) August 29, 2013

Confundir el +/- con la valoración es ya lo que les faltaba...
— David Pejenaute (@DPeje) September 12, 2013

El cas dels comentaristes de Cuatro és diferent, si bé és cert que Antonio Sánchez no deixa de ser de l'estil de Ramon Fuentes però una mica més informat hi ha una peça clau que fa que les retransmissions siguin de qualitat. Parlo d'Antoni Daimiel, el comentarista que formava parella fa anys amb el mític Andrés Montes.
Documentat, expert, savi, Daimiel dóna unes dades molt i molt interessants a meitat del partit que dissimulen els comentaris parcials (tot i que la no imparcialitat no és del tot greu) que deixa anar Antonio Sánchez.
A part, Jorge Garbajosa també forma part de les retransmissions. Tot i que dóna la sensació que es mossega massa la llenga, és un bon comentarista pel fet que per experiència, és capaç de ficar-se a la pell del que eren els seus compatriotes de la selecció espanyola.

Seguint amb opinions del Twitter, em va marcar molt un tweet del mestre Joan Rallo, amb l'humor que el caracteritza:

Salir 10 años con Julia Roberts y ahora tener un rollo d verano con Carmen de Mairena. Así se siente Daimiel ahora mismo como comentarista
— joan rallo fernández (@joanrallo) September 4, 2013

Així doncs, un 10 per la iniciativa que ha pres Cuatro, que ens està donant un bon principi de Setembre, però siusplau, una mica més de documentació i narradors especialitzats en la temàtica bàsquetbolística.


A.

Com està el pati? (Part 1)

Com alguns twitteros vau demanar, aquesta serà una entrada per comentar els fitxatges i la situació dels equips de la Liga Endesa a part del Barça i del Madrid (als quals ja els vaig dedicar un article sencer: http://blogdelassistencia.blogspot.com.es/2013/07/fitxatges-anti-per-una-lliga-que-ja.html ).

En aquesta primera part de "Com està el patí?" analitzaré els equips que es varen classificar per Play-Off la temporada passada.

- CAI de Zaragoza:
Incorporacions: Daniel Clark, Jonathan Tabu.
Baixes: Sam Van Rossom, Chad Toppert, Pablo Aguilar, Joseph Jones (?).

Difícil valorar les incorporacions del CAI, ja que encara els falten dos jugadors (molt probablement titulars) per tancar la plantilla, com podrien ser James Augustine o Pere Tomás.
De moment, els "maños" han buscat un bon suplent de Pere Llompart com Tabu, un base amb experiència a l'Eurolliga que destaca per la seva velocitat. Un complement molt bo, per quan el "bàsquet-control" del base mallorquí no rutlli.
Per altra banda, han fitxat l'irregular Daniel Clark, que com tot aficionat a l'ACB sap, és un jugador amb un molt bon tir exterior però peca de tou, i pateix molt quan s'ha de lluitar a la pintura. Molts aficionats potser es qüestionen aquest fitxatge, però qui sap, potser és un cas com el de Norel l'any passat.
Parlant de Norel, cal aclarir que aquest no començarà la temporada degut a la greu lesió que va patir l'any passat.

FONT: basquetzaragoza.com

Han aconseguit renovar tres dels pilars de l'any passat: Michael Roll, Damjan Rudez i el mateix Pere Llompart però si el CAI vol repetir el miracle d'aquest any, han d'encertar amb els dos fitxatges que els falten, ja que les pèrdues d'Aguilar, Van Rossom i la de Norel temporalment els pot fer molt de mal si no hi ha algú que aporti punts amb una certa regularitat.

- Herbalife Gran Canaria: 
Incoroporacions: Ian O'Leary, Albert Oliver.
Baixes: Ryan Toolson, Spencer Nelson, Uros Slokar.

El conjunt de les Canàries, com cada any, tindrà una plantilla ambiciosa amb aspiracions de quedar entre els 4 primers de la lliga (tot i que després no obtinguin la llicència A, com molt bé va dir en el seu moment l'admirable i sempre crític Pedro Martínez).

És cert que han perdut dos dels seus millors jugadors, com Toolson o Nelson. Però els dos fitxatges que han fet són "seguros de vida", O'Leary és un 4 tot-terreny, que farà parella amb un altre 4 mòbil com és Eulis Baez. Probablement siguin dos jugadors del mateix caire, no gaire alts, però amb els collons com un toro (perdoneu per l'expressió) que es barallaran contra qualsevol jugador.
D'altra banda, què dir de la incorporació d'Albert Oliver sent un aficionat verd-i-negre com sóc... Poques paraules calen per descriure la temporada que ha fet aquest any el de Terrassa, que aquest any tindrà un rol menys important però millorarà de forma abismal la direcció de l'Herbalife, un dels punts dèbils de la passada temporada (Bellas va estar molt sol un cop va marxar Scheyer i Alvarado va tenir massa pressió).

FONT: tintaamarilla.es

Encara queda per tancar un fitxatge d'un 2, i el Granca no acostuma a fallar amb aquest tipus de fitxatges: Kennedy Winston, Carl English, Jaycee Carrol o el mateix Ryan Toolson eren jugadors "desconeguts" fins que van arribar al conjunt insular. El nom que sona amb més força és ni més ni menys que Seth Curry (germà d'Stephen Curry, estrella de la NBA), un jugador que és pur talent.

D'altra banda, comentar que Tomás Bellas i Brad Newley, dos dels jugadors més importants de la temporada passada han renovat i assumiran un rol tan o més important que l'any passat.

Només cal que Xavi Rey no acabi marxant del club com molts rumors diuen, i el Gran Canária tindrà un altre cop un gran equip, potser millor que el de l'any passat i tot.

- Laboral Kutxa:
Incorporacions: Walter Hodge, Lamont Hamilton, Adam Hanga, Sergio Scariolo (ent,).
Baixes: Omar Cook, Nemanja Bjelica, Milko Bjelica, Zan Tabak (ent.).

Una forta reducció de pressupost al Laboral Kutxa ha fet que els bascos no fitxin tant com altres anys, però els fitxatges que han fet, els han fet bé i ràpid.

Amb Hodge tindran anotació exterior des de la posició de base per donar i per vendre, cosa que ha mancat aquest any a l'equip basc. El base esquerrà pot ser una de les sensacions de la lliga si respon com es degut.

FONT: noticiasdealava.es

Els altres dos fitxatges, són dos jugadors que ja saps què et donaran, Hanga ha fet un final de temporada excel·lent, carregant amb la responsabilitat del Manresa i donant vibracions de ser un crack. Un jugador versàtil, hàbil, capaç de jugar en totes les posicions exteriors, que és carn d'NBA, no m'estranyaria gens que d'aquí un parell d'any els tinguem creuant el continent.
Mentre que Hamilton és un 5 purament ofensiu, si bé s'haurà d'esforçar més contra els pívots d'Eurolliga, el nord-americà ha fet un molt bon any a Bilbao esmaixant la cistella i demostrant que pot llençar de fora també.

A falta de la incorporació d'un aler-pívot (Nick Canner-Medley?), quedarà així la plantilla del Laboral Kutxa? Hi ha mil rumors al respecte, Heurtel, San Emeterio i Lampe potser acaben marxant i molts canvis de cromos seran necessaris.

Està per veure què és capaç de fer Scariolo amb aquest equip, ja que clar està que les incorporacions no són pas dolentes, però aviam quin suc els hi pot treure a tots els jugadors, perquè recordem que disposen de jugadors joves com Jelinek que requereixen confiança i minuts per estar encertats.


- Valencia Basket Club:
Incorporacions: Romain Sato, Juanjo Triguero, Oliver Lafayette, Sam Van Rossom, Pablo Aguilar, Vladimir Lucic. 
Baixes: Rodrigo San Miguel, Stefan Markovic, Thomas Kelati, Florent Pietrus, Vitor Faverani, Jason Robinson, Adam Hrycaniuk. 

Aquest és el primer equip que ja té la plantilla tancada i a priori hauria de poder lluitar contra els dos grans de la Lliga i clar aspirant a guanyar la Eurocup. 
La direcció de l'equip des de la posició de base va ser bastant precària l'any passat, les contínues lesions de Markovic feien del serbi un jugador irregular, mentre que Rodrigo San Miguel va resultar no donar la talla en un equip de la part alta de la taula. Així doncs, hi ha hagut un canvi de bases i s'ha fitxat a un jugador ja consolidat a la Lliga Endesa com Sam Van Rossom i a Oliver Lafayette. 
Aquest últim no es un "Don Nadie", ha jugat durant tot l'any els minuts importants al Zalgiris de Joan Plaza. Molts aficionats van ser escèptics amb el fitxatge d'aquest base americà, però a mi em sembla una aposta molt segura i que donarà un bon rendiment.  

A la posició de 2 no hi ha hagut canvis, principalment perquè és una de les millors parelles d'escortes de la lliga, ni més ni menys que Pau Ribas i Rafa Martínez. Tot i que un no para de créixer com a jugador i l'altre sembla que va cap a caiguda, són també dos jugadors que ja saps el que aportaran: punts, defensa, criteri i experiència.

En canvi, els alers han canviat per complet. En primer lloc hi ha hagut una aposta forta pel club, una d'aquelles que si surt bé pot ser el "bombazo" de l'any: el fitxatge de Vladimir Lucic, un 3 alt que el València no tenia des de l'època de Víctor Claver. Jugador molt jove, que prové del Partizan de Belgrad, on ha estat el principal líder aquest any. Si respon a les expectatives s'haurà d'anar amb molt d'ull amb aquest jugador. 

FONT: tercerquipo.com

L'altre aler fitxat ha estat un rodamón dels equips de primer nivell d'Eurolliga, Romain Sato. Tot i que ja tingui 32 anys, és un luxe tornar a tenir aquest jugador a la Lliga. El jugador africà és un totterreny, capaç de jugar de 4 si cal, degut al seu gran físic. 

En el joc interior el millor fitxatge ha estat la renovació de Justin Doellman i Bojan Dubljevic. L'americà cada any juga millor i és un dels millors jugadors de la Lliga (tot i que el 5 inicial de l'any passat no ho demostri per motius aliens) mentre que el jove serbi ha d'acabar d'explotar aquest any, perquè les sensacions que va donar la temporada passada van ser espectaculars. 
Per altra banda ha arribat Pablo Aguilar, peça clau de l'èxit del CAI de la temporada passada. Del madrileny s'espera que encaixi en un equip que suposadament ha d'estar entre els 4 primers (els de Saragossa van quedar entre els 4 primers però va ser la sorpresa de l'any). 
I com a 5è pívot ha arribat Juanjo Triguero, un jugador que normalment manca de confiança i amb un rol secundari és una incògnita com rendirà, però el físic per fer-ho bé el té, i de sobres. 

Potser l'únic que acusarà aquest any l'equip Valencià, serà la pèrdua de Vitor Faverani (que ha marxat als Celtics), un pivot capaç de dominar, tot i que patia lesions constantment i el seu rendiment era irregular. 

En global, penso que la plantilla del Valencia Basket és molt ambiciosa i donaran més d'un ensurt. 


- Bilbao Basket:
Incorporacions: Antanas Kavaliauskas, Germán Gabriel, Zoran Vrkic, David Bertrans, Rafa Pueyo (ent).
Baixes: Nikos Zizis, Kostas Vasileiadis, Lamont Hamilton, Milovan Rakovic, Fotis Katsikaris (ent). 

Un aficionat al bàsquet qualsevol pot mirar els noms dels fitxatges del Bilbao i dir: Kavaquè? Vrcom? Berquan? I és que en època de crisi no és gens fàcil fitxar a estrelles. Aquest és el cas del Bilbao, que per molt que hagi fet 3 fitxatges que només conegui la gent que ha seguit l'Eurocup aquest any, té una plantilla amb uns veterans que qualsevol equip de l'ACB voldria tenir. Parlo dels 3 ex-Verd-i-Negres renovats aquest mateix estiu (Raül López, Àlex Mumbrú, Roger Grimau) i de Germán Gabriel que ha fitxat fa res després d'una altra excel·lent temporada a l'Estudiantes. Per molt que tinguin els seus 30ipico anys, aquests jugadors poden donar 20 minuts o més de bon bàsquet cada un.

FONT: cadenaser.com

Així doncs, aferrant-se a aquests 4 veterans com a columna vertebral, el Bilbao disposa de molts altres jugadors capaços de despuntar o si més no fer una bona feina: Bertrans és un jugador elèctric, del tipus de Janis Blums, un tipus de jugador que ha mancat aquest any a l'equip en moments clau. 
Vrkic és una aposta del club, fins ara jugant a equips de nivell fluix, el seu joc és molt físic i tot i que ningú xerri molt d'ell pot ser una agradable sorpresa pels de Bilbao. Mentre que Kavaliauskas serà el pivot suplent, una posició que ha estat ocupada aquest any per un intermitent Milovan Rakovic, el pivot lituà es caracteritza per una bona ètica de treball i una gran capacitat rebotejadora. 

La "guinda del pastel" però està per arribar encara segons sembla ser, falta un jugador interior per tancar la plantilla, han sonat noms com David Andersen però ja veurem qui acaba ocupant el lloc que ha deixat buit Lamont Hamilton. 

Està clar que han marxat jugadors molt importants pels bascos, Vasileiadis era ja un fix i un ídol per l'afició mentre que Hamilton va fer una gran temporada (com ja he explicat en l'apartat del seu nou equip, el Laboral Kutxa). Per tant, el rendiment de l'equip dependrà en gran part d'aquests jugadors a priori desconeguts, i sobretot (aposta personal) de Fran Pilepic, jugador que ja va despuntar els últims partits de la temporada passada i que aquest any ha d'acabar de demostrar el jugador que és. 


- BluSens Monbús: 
Incorporacions: Mike Muscala, Iñaki Sanz, Mario Delas.
Baixes: Andrés Rodríguez, William Buford, Levon Kendall, Robbie Hummel, Salah Mejri. 

Ser un dels equips revelació amb jugadors gairebé desconegut té els seus inconvenients, i el BluSens ho ha notat, 4 dels seus jugadors més importants (Rodríguez, Kendall, Hummel i Mejri) han marxat de la disciplina Gallega, i són baixes molt significatives. 
No tots els jugadors que acabaven contracte han marxat del club però, jugadors que van ser clau en l'èxit del BluSens com el mateix entrenador Moncho Fernández, Rafa Luz, Alberto Corbacho, Albert Junyent o Pavel Pumprla han renovat i seguiran a l'equip. 

Com ja és costum, l'equip ha pescat en el mercat NCAA, si l'any passat van arribar dos apostes com Buford o Hummel, aquest any ha arribat (de moment) Mike Muscala, pivot draftejat pels Atlanta Hawks, que no jugarà a l'equip nord-americà fins l'any vinent (com a mínim). Estem parlant d'una jugador que, dient-ho informalment: ho pot petar. Tot i que encara ha de millorar els desplaçaments defensius, no m'estranyaria gens que fes una grandiosa primera volta i que després arribés un equip amb molts diners que se'ls hi ha lesionat el pivot i que compressin a Muscala a cop de talonari (no és el mateix cas perquè llavors hi havia el Lock-Out, però alguna cosa semblant al que va passar amb Kyle Singler fa un parell d'anys).

FONT: mundodeportivo.com

Muscala formarà parella interior amb Mario Delas, jugador que era la promesa de la selecció de Croàcia, sempre destacant en categories inferiors. Aquest any ha militat a les files del Zalgiris de Kaunas, on ha disputat minuts a l'Eurolliga. Delas serà un altre jugador a tenir en compte, ja que el Club Gallec és una excel·lent opció per créixer com a jugador a base de disputar minuts i minuts.

Ha arribat també un jugador que ja ha estat a l'equip: Iñaki Sanz, que en principi ocuparà un rol molt secundari com a tercer base.

Manquen encara un jugador exterior i un interior, però si el BluSens segueix amb la seva pesca de jugadors interessants, pot tornar a donar la campanada aquest any. 

---------------------------------------------------------------------------------------------

En breus, la segona part. Espero que us hagi agradat.


A.

Fitxatges "anti" per una lliga que ja sabem com acabarà?

Des del 6 de Gener que no estava de vacances, i com això del bloc enganxa i no pots parar, vaig decidir fer un parón, però com diria el mateix Rudy: "He volvido". 

I he volvido amb un tema que em mosqueja bastant, que és el fet de tornar als anys 80, on tothom sabia que la final de la lliga ACB seria Barça Madrid.

La crisi ha perjudicat als clubs que no disposaven de gaires diners, perquè una reducció 2 milions de pressupost no es nota si passes de tenir 32 a 30, però sí que es nota si passes de 3 milions a 1 (això sense esmentar tots aquells clubs que s'han vist obligats a desapareixer). 
Dintre aquest grup d'equips que sempre han disposat d'un pressupost baix, sempre hi ha hagut algun que degut a certa meravella, aconseguia lluitar per les primeres places de la Lliga ACB i inclús era capaç de derrotar al Barça i al Madrid (sense anar més enllà de la Penya de Ricky i Rudy). És evident que aquests són casos excepcionals que es donen 1 cop cada 10 anys i que, en el cas de la Penya, ja és aigua passada i s'ha d'esperar a una nova generació de jugadors. Ara per ara, clubs com la Penya i l'Estudiantes viuen de la pedrera, i altres clubs com el Blancos de Rueda Valladolid o La Bruixa d'Or Manresa, viuen de miracles any rere any. 

Tot i així sempre hi havia clubs com l'Unicaja, el Caja Laboral (TAU) o el València Basquet (Pamesa), que també tenien prous calers i més d'un cop donaven la sorpresa. Aquests clubs porten uns últims anys bastant grisos, l'Unicaja s'ha vist immers en desastres (tot i no perdre la llicència A) i en resultats francament dolents, el Caja Laboral segueix jugant a un bon nivell, però s'ha vist molt afectat per la marxa de jugadors molt importants en els últims anys i el València, doncs com sempre, és un equip que té bons jugadors, que fa un joc prou maco, però que mai acaba d'explotar. Així doncs, aquests equips poden lluitar a un sol partit contra els 2 grans, però en una sèrie de 5 partits tenen poc a fer. 

Quedarien per esmentar els clubs amb un pressupost "mitjà", que són els qui fan millor paper últimament com el CAI Saragossa o l'Herbalife Gran Canària, però a la llarga passa el mateix que he esmentat prèviament: és molt difícil que aquests equips competeixin 5 partits seguits contra el Barça o el Madrid. 

Havent analitzat els diferents tipus d'equips, queda prou clar que la lliga té dos gegants, i que és molt difícil que les coses canviïn a hores d'ara, i això el Barça i el Madrid ho saben. 
És per això que, segons el meu punt de vista, els fitxatges que s'estan fent són fitxatges "anti" de cara als enfrontaments que es preveuen entre aquests dos equips.

Per explicar què és un fitxatge "anti" em basaré en el Mundial que es va jugar el 2006. En les semifinals, es va jugar un partit dels que queden gravats a la memòria de qualsevol fanàtic del bàsquet: Grècia contra Estats Units, va guanyar Grècia, i el pívot grec Sofoklis Schorchianitis va marcar les diferències, dominant en les dues cistelles.

Espanya per la seva banda va guanyar a Argentina i es va classificar per la final, ningú sabia qui defensaria al pivot grec, Pau Gasol era un jugador massa fi, Jorge Garbajosa també i Felipe Reyes un pel baix. Així doncs, va aparèixer en escena un pivot que en el seu moment només era "el hermano de..." i jugava un paper testimonial en aquella selecció, si senyor, parlo de Marc Gasol. Marc va secar a Schorchianitis a la final, no li va deixar fer res de res, Espanya va guanyar (en part gràcies a la poca aportació de Sofo per part grega) i Marc Gasol es va convertir en l'Anti-Sofo.

FONT: solobasket.com

Aquests són els jugadors "Anti", jugadors que són capaços d'ofegar (basquetbolísticament parlant) a jugadors de l'altre equip.

I és que Barça i Madrid estan realitzant aquest tipus de fitxatges (no tots evidentment), però si que n'hi ha 3 de clars.

Per part del Barça:

- Joey Dorsey: a molts els va sobtar el fitxatge d'aquest 5 baix, poc tècnic però molt energètic. Capaç de lo millor i de lo pitjor, Dorsey és un pívot molt mòbil i atlètic. Està clar que no se l'ha fitxat per durar 15 partits al Caja Laboral sense jugar, ni per deixar tirat a l'equip amb el qual va guanyar l'Eurolliga a mitja temporada. 
Sota el meu parer, el seu fitxatge té un motiu: els "trajes" de Felipe Reyes cada cop que el Barça juga contra el Madrid. Cap dels pívots del Barça ha estat capaç de defensar a Felipe en aquests últims anys i aquest any ha estat un autèntic desastre per part blaugrana, fins al punt que Felipe ha estat l'MVP de la final de la Lliga ACB.
Així doncs, diriem que Dorsey hauria de ser l'Anti-Felipe. 

FONT: encestando.es

- Kostas Papanikolau: des que Pete Mickeal estava en forma que el Barça ha patit molt contra alers forts, tant en situacions de tancar el rebot com en situacions de defensa al pal baix al 3 contrari. Joe Ingles no donava el pes en aquesta posició de 3 fort i a la final de la lliga ACB el Barça ho va patir de mala manera. Els 5 primers minut de partit (els que jugava Carlos Suárez) el rebot no estava ben tancat i el Madrid treia avantatge quan el ex-estudiantil postejava, que Pablo Laso no el tornés a utilitzar són altres temes dels quals ningú en sap res. 
Però no tan sols això, un jugador com Tremell Darden es va guanyar la renovació al Madrid gràcies a la fluixa defensa al pal baix, on va fer molt mal durant tots els partits de la final.
Inclús un jugador fi com Rudy feia mal a prop de l'anella quan jugava d'aler.
Per tant, Papanikolau ha de ser aquest anti-3 que faci que Darden, Rudy no s'acostin a l'anella.
Cal dir que aquest cas no és tan descarat com el de Dorsey, ja que sóc conscient que a la Lliga Endesa hi ha milers d'alers forts (i més que n'hi haurà aquest any), és a dir, que és un fitxatge que necessitava el Barça, però està clar que el Madrid sempre ha atacat als blaugranes des de la posició del 3 fort. 

FONT: encestando.es

Per part del Madrid, està clar que els hi faltava un 5 amb alçada a part de Mirza Begic, degut que el rendiment del pivot eslovè era irregular.En els derbis, quan Begic no estava a pista per problemes de faltes, per poca concentració o per cansament, el Barça se n'aprofitava col·locant a Ante Tomic prop de la cistella, ja que el segon pívot alt que suposadament havia de jugar minuts, Rafa Hettheimeir no va quallar en cap moment a la disciplina blanca. Pablo Laso es veia obligat a jugar amb un 5 de 2 metres com Marcus Slaughter per defensar a Tomic, els resultats no eren espantosos degut a la força de la naturalesa que és el nord-americà, però no deixen de ser gairebé 20 centímetres de diferència. 

Així doncs, el Madrid ha fitxat un 5 capaç de defensar a pivots alts com Tomic en els moments que el center titular no estigui a pista, aquest és Salah Mejri, un pivot ben llarg amb la missió clara de canviar molts llançaments, intimidar i finalitzar des de sota l'anella per tal  que el pivot croat del Barça no es senti còmode (ja ho va aconseguir en els duels que van enfrontar el seu equip, el Blusens Monbús, contra el Barça).

FONT: lavozdegalicia.es

Els altres fitxatges realitzats per els dos clubs (Nachbar i Bourossis) sí que han estat fitxatges per "necessitat". Amb això vull dir que els dos són jugadors del mateix perfil que el jugador al qual substitueixen (C.J. Wallace i Mirza Begic respectivament) que han estat fitxats per omplir la plantilla i amb la missió de realitzar un bon paper i no desentonar. 

Com a conclusió final, penso que els dos equips grans de la competició són totalment conscients que el bacallà es repartirà entre ells dos i estan movent les fitxes d'un taulell d'escacs perquè els duels entre els dos siguin una batalla amb mil i una alternatives per no tenir cap forat negre en determinades situacions. 

Això vol dir que tornem als anys 80? El meu instint diu que algun d'aquests dos projectes multimilionaris fallarà estrepitosament aquest any, però en cas que així no sigui, molt probablement estiguem parlant d'un altre any amb finals de Barça contra Madrid.

A.

Aquesta Copa del Rei té molt bona pinta (part I)

Dilluns 14 de Gener va haver el sorteig de la Copa del Rei que es celebrarà al Febrer a Vitòria i de ben segur que serà una de les competicions més disputades en els últims anys.
Recordem que aquesta competició consta de 8 equips, per tant el format és de: quarts de final, semifinals i final a un sol partit.
Els equips han quedat aparellats d'aquesta manera:
- Per una banda ens trobem amb dos eliminatòries: Real Madrid - F.C. Barcelona i Caja Laboral - CAI Saragossa.
- I per altra banda ens trobem: València Bàsquet - Asefa Estudiantes i Herbalife Gran Canària - Uxue Bilbao Bàsket.

Ara analitzaré els partits que es disputaran Dijous 7 de Febrer:

Primera eliminatòria:

- Real Madrid: 1era posició, 16 victòries - 1 derrota.
- F.C. Barcelona: 7na posició, 9 victòries - 8 derrotes.

El partit: 


Així com el Madrid ha fet una primera volta d'insomni, el Barça ha fet una primera volta per oblidar. Han entrat a la Copa del Rei gràcies al bàsquet average, ja que si fos per enfrontaments directes hauria quedat fora, partits guanyats de 40 punts a rivals febles ("febles" amb tot el meu respecte) han fet que el Barça tingui un bàsquet average més inflat que el BluSens Monbús, i això ha fet que els gallecs s'hagin quedat fora.


Vaig comentar la situació del Barça en el seu moment, i la veritat és que no ha canviat massa: http://blogdelassistencia.blogspot.com.es/2012/12/fc-barcelona-que-esta-succeint.html

Molts basquetboleros pensaven que el sorteig de la Copa estaria més o menys amanyat i que es forçaria que aquests dos equips no es creuessin fins a una hipotètica final. Això no ha estat així i aquest serà el quart de final amb més de morbo.
A priori, només observant la classificació es podria pensar que el Madrid les té totes per guanyar però l'únic partit perdut del Madrid va ser curiosament contra Navarro... ai perdó, volia dir F.C. Barcelona.

FONT: fcbarcelona.es

En aquests derbis, els jugadors culés es creixen i juguen hipermotivats, se les han tingut mil vegades contra els madrilenys (en més d'una picabaralla com la de la final de l'any passat) i veterans com Pete Mickeal els hi tenen presa la mesura als jugadors de Pablo Laso.

Les claus:

- Nivell físic de les estrelles: Navarro arrossega problemes físics des de fa temps i, tot i que la seva presència no sembla perillar, possiblement no arribi al 100 %. Per el Madrid, Rudy també ha arrossegat aquesta temporada problemes a l'esquena, però aquest ha pogut descansar més temps i sembla que ja està amb completa plenitud física.

- Aportació dels segones espases: Lorbek no està fent una bona temporada i ara sembla que millora, si arriba a la Copa del Rei en el seu millor moment el Barça ho agrairà molt. En canvi, Sergi Llull va començar la temporada com una moto i ara sembla que s'ha dissolt, encara està a temps de tornar a agafar forma i arribar també amb els números que feia fa 1 mes.

- Partit frenètic a lo Laso? O partit conservador a lo Pascual? L'últim partit Pascual va optar a jugar al joc del Madrid, a molts punts i li va sortir bé (també és fàcil dir això quan un jugador anota 33 punts gairebé sense errades), què passarà en aquest partit? Seguirà Pascual amb aquesta dinàmica?

FONT: mundodeportivo.com

Els duels: 

- Juan Carlos Navarro vs Rudy Fernández: es coneixen de sobres, companys de selecció. Són els líders d'aquests dos equips i han de demostrar del que són capaços en partits d'aquest estil.

- Marcelinho & Jasikevicius vs Sergio's: els bases manen molt en aquests dos equips, són els qui porten el ritme. Els Sergio's no són prototips del bàsquet control però quan corren i "se gustan" a pista, són imparables, mentrestant Marcelinho fa partits estupendos on és ell qui decideix en moments determinats, i Jasikevicius sempre la pot liar en un partit dels grans.

- Pete Mickeal vs Carlos Suárez: l'any passat van tenir un parell de picabaralles i Suárez sempre s'ha encongit davant de Mickeal, així doncs, el Madrid necessita que Carlos doni un pas endavant.

FONT: sportyou.com

- Erazem Lorbek vs Nikola Mirotic: un dels 4 més bons de l'època contra un dels 4 més prometedors. Nikola està fent un any excel·lent, amb una regularitat digne de jugador de 28 anys i no pas de 21, Lorbek segur que ha estat un referent per Mirotic i en aquest duel hi haurà detalls tècnics per totes bandes: la velocitat i verticalitat de Mirotic contra els fonaments al pal baix de Lorbek.



Segona eliminatòria: 


- Caja Laboral: 1era posició, 14 victòries - 3 derrotes.
- CAI Zaragoza: 6na posició,  10 victòries - 7 derrotes.

El partit: 

Coincidint amb el cas del Madrid - Barça, el Caja Laboral (el cap de sèrie) ha perdut un dels seus 3 partits contra el CAI. Els de Vitòria arriben en un moment excel·lent de forma, el fitxatge de Tabak a la banqueta baskonista els hi ha donat aire i ja han igualat el rècords de victòries de forma consecutiva. 
Tenen pocs jugadors però tots sumen, a més, ara s'ha afegit a l'equip el base Omar Cook, un gran base que sempre aporta joc i una gran defensa. 

Els del CAI sense fer soroll es van assegurar la plaça per la Copa del Rei dues jornades abans d'acabar la primera volta, han fet les coses de forma sensata i correctament, en un equip on hi ha molts jugadors polivalents i segons sembla una bona química. No han perdut partits "tontos" i han plantat cara a tots els equips que s'han enfrontat. 

FONT: heraldo.es

Els bascos juguen partits a una anotació més alta que els de Saragossa però això no vol dir que els "maños" no tinguin jugadors per a disputar partits amb marcador alt. Així doncs, a un sol partit, pot passar de tot.

Les claus:

- El despertar de San Emeterio: Fernando és un jugador que mai falla, no fa partits per oblidar i és bastant regular. Ara bé, aquest any va començar fluix, on tampoc no deixava bones sensacions (com gairebé tot l'equip a principi de temporada) però des de la jornada 12 està gairebé imparable i fa de tot, com ens tenia acostumat als aficionats al bàsquet fa pocs anys. 

FONT: deia.com

- Encert dels shooters del CAI: una de les característiques dels de Saragossa és que gairebé tots els jugadors exteriors tenen bona mà, són els típics jugadors que si tenen el dia, la poden liar i anotar 6 triples. Parlo de jugadors com Roll, Van Rossom, Rudez, Stefanson, Toppert o inclús Aguilar, jugador interior però amb un gran tir exterior. Si un parell d'aquests jugadors tenen el dia poden castigar constantment al Caja Laboral. 

- Importància dels jugadors joves: parlo, com no podia ser d'una altra manera, de Nemanja Bjelica per part dels bascos i de Henk Norel per part del CAI. Nemanja és un jugador molt important, i últimament és qui pren les decisions en els moments complicats de partit; tot just fa un any mirava bona part dels partits des de la banqueta però la irrupció d'aquest jugador ha estat clau per el seu equip. 

Mentrestant, Norel està fent un gran any, molts aficionats de la Penya havíem esperat que explotés en tots aquests anys que ha estat a la Penya, on el pobre va tenir mala sort amb les lesions. Ara estem parlant d'un dels millors 5's de la Lliga Endesa.

FONT: solobasket.com

Aquests dos jugadors són encara joves (24 i 25 anys respectivament) però el seu equip depèn molt d'ells, els hi podrà la pressió? 


Els duels: 

- Bases: dic Bases així sense més perquè en aquest partit hi haurà 5 bases que qualsevol d'ells pot ser titular o protagonista del partit, per part del CAI Van Rossom està quallant una excepcional temporada, Pere Llompart és un gran jugador que es limita a fer el que sap fer i ho fa de meravella. Per part dels baskonistes, Thomas Hertuel té partits que meravella i partits que desespera, si està en un d'aquells dies en que li entra tot pot ser un artífex per els bascos, Omar Cook ja he dit del que és capaç mil cops i si el final està ajustat i Hertuel no té el dia ell estarà a pista segur. Queda encara un altre base per part del Caja Laboral, ni més ni menys que Carlos Cabezas, que està fent una mala temporada però jugar contra el seu ex-equip l'ha de motivar, amb un 1x1 molt potent pot aportar molt més del que està fent ara. 

- Brad Oleson vs Michael Roll: Oleson és un dels millors jugadors defensius exteriors de la lliga mentre que Roll fa de tot: anota, reboteja i assisteix. Aquest últim va començar bastant irregular però ara ja està totalment adaptat a la Lliga i suma contínuament. Serà un duel realment interessant ja que Roll pot patir amb la defensa i l'atac del canadenc.

FONT: noticias.lainformacion.com

- Maciej Lampe vs. Pablo Aguilar: duel de dos 4's que els hi agrada jugar per fora, els dos han tingut problemes físics durant la temporada, però si arriben al 100% poden saltar guspires.

- Andrés Nocioni & San Emeterio & Nemanja Bjelica vs. Damjan Rudez & Jon Stefansson & Chad Toppert: en aquest duel d'alers sembla que el Caja Laboral té molt guanyat, jugadors amb més experiència i més físic, són probablement els 3 jugadors més importants del Caja Laboral. Ara bé, no se'n poden refiar ni un pèl, els alers del CAI sempre hi posen moltes ganes i si no té el dia un el té l'altre, qualsevol d'aquest (com ja he comentat anteriorment) et pot guanyar el partit amb 3 triples consecutius en un final ajustat. 

- Tibor Pleiss vs. Henk Norel: duel amb molts centímetres (2'16 contra 2'12) i joventut faran amb aquest duel una mica més atractiu el partit. Pleiss està començant a gaudir de minuts després de superar molèsties i Norel, com ja he dit, està a un molt i molt bon nivell. 

Per què marxeu?

Ahir vaig llegir una notícia que em va fer molt feliç, la renovació de l'aler del Prat Joventut Àlex Barrera per dos temporades.
Barrera és un jugador que encara no ha disputat masses minuts a lliga ACB i probablement no serà un jugador determinant d'aquí dos anys, però s'agraeix molt la fidelitat de certs jugadors ja que altres no han tingut aquest detall.

Ara repassaré les fugides de jugadors de la Penya més actuals:

- Rudy Fernández: al primer equip de la Penya des de la temporada 2003-2004 fins la 2007-2008, on va marxar a la NBA de la mà de Portland Trail Blazers, l'any passat va disputar uns partits amb el Madrid durant el Lock-Out, després va tornar a la NBA militant a l'equip dels Denver Nuggets (on es va lesionar i no va poder jugar gaires partits) i aquest any ha anat al club blanc.

FONT: solobasket.com

A Rudy se l'acusa de fatxenda, la seva actitud a pista a vegades deixa bastant que desitjar: protestant tot, encarant-se amb algun rival i fent "teatre" (flopping en anglès).
Ara bé, la sortida de Rudy del club no va poder ser millor, ho va fer tot com calia i ara dubto que els fanàtics verd-i-negres li tinguin mania per estar al Madrid, és més, Rudy és un jugador encara estimat per l'afició de la Penya.
Rudy va ser escollit al draft del 2007 en el número 24 però va decidir estar un any més a Europa, aquell any va rebre ofertes dels clubs més importants d'Europa com el Barça, el Madrid o el Panathinaikos, però Rudy va decidir quedar-se a la Penya.
També cal esmentar que en aquells anys la Penya era un equip competitiu que sempre estava allà per a guanyar alguna competició i això va ser, en gran part, gràcies a Rudy.
Així doncs Rudy va estar a la Penya fins que va complir el seu desig, marxar a la NBA, on hi va anar el 2008, però abans de marxar el mateix Rudy va organitzar una petit "pica-pica" per un nombre limitat de socis per acomiadar-se com déu mana, una cosa inèdita i que ningú ha tornat a fer.

Així doncs, Rudy va marxar com calia, en el moment que tocava i quan ja ho havia donat tot pel club.

- Ricky Rubio: va estar jugant amb l'equip de Badalona des de la temporada 2005-2006 fins la 2008-2009, després va firmar per el Barça, on va jugar dos temporades i ara juga per els Minnesota Timberwolves, equip de la NBA.

FONT: blog.as.com

Així com la fuga de Rudy va ser exemplar, la de Ricky va ser totalment al revés (o si més no, als aficionats verd-i-negres ens ho han venut així).
Aquest jugador va acumular molts premis de jugador amb més progressió, millor jugador jove, etc, mentre jugava a la Penya, el seu joc era un escàndol. Això el va portar a apuntar-se al draft del 2009.
Ricky però, havia renovat el seu contracte amb la Penya, on el seu sou era baix i la clàusula per sortir del club molt gran (de 4'7 milions) i havia de sortir en les 3 primeres posicions del draft per a poder pagar la clàusula. No va ser així, Ricky va sortir el 5è al draft del 2009 i això va fer que es resignés a jugar a la NBA aquell any com a mínim, aquí va començar el marro. El del Masnou va demanar al president de la Penya (Jordi Villacampa) que li baixés la clàusula, ja que era molt elevada i molts equips grans europeus estaven interessats amb els serveis de Rubio,Villacampa s'hi va negar i Ricky el va portar als tribunals ja que deia que els diners de la clàusula els volia en Jordi per pagar els deutes amb Hisenda. 
Villacampa no va afluixar en cap moment i als tribunals Ricky no va treure res de profit, així doncs algun club havia de pagar la clàusula, ja que si Rubio es quedava a la Penya (segons va dir Villacampa) no mereixia jugar ni un segon.

Va arribar el Barça, i va pagar la clàusula, convertint així el traspàs com el més car de l'història del bàsquet espanyol. 
Ricky va aconseguir el que volia, un contracte bo, amb un sou acceptable i que el deixés marxar a la NBA quan volgués. Així va ser, Ricky va romandre dos anys amb el FC Barcelona i posteriorment va marxar als Timberwolves, on encara hi milita.

La sortida de Ricky Rubio doncs, va ser per la porta del darrere. Els anys posteriors, quan va jugar a l'olímpic amb la samarreta del Barça deurien ser infernals per ell, molts xiulets i crits de "pesetero, pesetero" han de fer molt de mal. 

- Pau Ribas: va jugar a la Penya 2 temporades (del 2007 al  2009), després va disputar 3 temporades amb el Caja Laboral i actualment juga al València Bàsquet, on està recuperant el seu millor bàsquet.

FONT: marca.com

Pau Ribas era una segona espasa de primer nivell en l'equip de la Penya, Ricky anotava i Ribas feia una feina brutal: bona defensa i un tir de mitja/llarga distància eren els seus punts forts.
L'estiu del 2009 va estar marcat per el follón de Ricky Rubio, però ningú es va fixar massa amb Pau Ribas, que sense fer soroll es va desvincular del club i va fixar per el Caja Laboral, amb un gran contracte sota el braç (900.000 euros/any durant 4 anys). 
Pau ha seguit sent un jugador estimat per l'afició de l'Olímpic de Badalona però trobo que si hagués seguit una temporada més, hagués pogut disputar molts i molts minuts i assumir el lideratge de la Penya, ja que Rubio marxava. No va ser així, Ribas va marxar potser massa d'hora i al Caja Laboral ha anat donant pinzellades de qualitat, però l'han adjudicat durant anys a la posició de 2 suplent amb la feina de defensar i llençar de 3, quan el barceloní és un jugador molt més complert.
Aquest any, al València Bàsquet, ja està demostrant del que és capaç i que ha estat un jugador desaprofitat durant 3 anys.
Així doncs penso que Pau Ribas hauria pogut esperar un any més a Badalona, per els seus interessos i per els interessos de l'afició, ja que fa mal que en un estiu marxin dos jugadors d'alt nivell.

- Josep Franch: jugador de la pedrera de la Penya des de les categories inferiors, va jugar 2 temporades al primer equip de la Penya i a l'estiu del 2011 va fitxar per l'UCAM Murcia, on encara hi juga.

FONT: planetacb.com

Cas atípic el del base badaloní, la temporada 2008-2009 (quan encara era junior) va disputar un parell de partits amb la Penya, ara bé, la posició de base estava molt ben coberta per un petit gran jugador com Mallet i Ricky Rubio.
En canvi a la temporada del 2009-2010 tenia al seu costat 2 bases a priori de major nivell que ell: Kristaps Valters i Mario Fernández, però Franch podia disputar minuts (més minuts encara quan en Mario es va lesionar i Valters tenia una actitud molt precària). Aquell any Franch va donar molt bones sensacions i l'equip va confiar en ell i el va designar com a segon base de la temporada 2010-2011, on el titular era un jove base americà que no es sabria com sortiria (Russell Robinson); Josep va poder disputar molts minuts però encara se'l veia verd, pèrdues i precipitacions feien que no jugués gaires minuts finals, però no es podia esperar més d'un jugador de 19 anys.
Aquell mateix estiu Franch va jugar uns grans campionats amb la selecció d'Espanya sub-20, on Luís Guil era l'entrenador. Josep semblava que tenia fe cega amb aquest entrenador i quan es va saber que Guil entrenaria l'UCAM Murcia, Franch va fitxar per l'equip murcià.
Aquella temporada el base badaloní hauria tingut molts i molts minuts a la Penya, on el seu públic l'apreciava, però a Múrcia no li va anar tant bé, Luis Guil va ser destituït i juntament amb l'altre base, Pedro Rivero, feien una parella de bases molt fluixa per ser de nivell ACB, així doncs el Murcia va haver de fitxar molts i molts bases amb contracte temporal per a que no es notessin les carències (Matt Walsh, Marko Popovic, Curtis Jerrells).
El públic de Múrcia no l'aprecia tan com el de Badalona i sembla que no tenen la paciència necessària per un jugador de la seva edat, així doncs Josep és un jugador molt criticat a hores d'ara.
Resumint, crec que Josep Franch la va pifiar marxant de la Penya tan d'hora a un equip com el Múrcia, que tampoc aspirava a gaire més que la permanència i els minuts disputats a un o altre equip haurien estat els mateixos.

- Henk Norel: el jugador holandès va arribar a Badalona amb només 16 anys i ja va començar a disputar partits amb l'equip vinculat, va estar una temporada amb dinàmica del primer equip i va ser un any cedit a l'Alacant a la que era LEB Or. Després va jugar durant 4 temporades (2008-2012) a la Penya i aquest any juga al CAI Saragossa.

FONT: vavel.com

Norel sempre ha estat un jugador molt apreciat per tots els aficionats de la Penya, amb la seva cara encara de nen Henk feia molta feina sota les anelles amb els seus ganxos i el seu bon tir mitja distància. 
Ara bé, l'holandès sempre ha tingut molts problemes de lesions i no ha disputat en cap temporada tots els partits. Els seus genolls han patit molt, possiblement a aquest físic tan llarguerut però tan prim.
Aquest any Norel acabava contracte i va decidir no renovar i entrar al derecho de tanteo, on el Cai Saragossa va oferir-li un contracte que la Penya no va poder igualar. 
Així doncs, Norel va fitxar per els maños aquest estiu i aquest any està fent la temporada de la seva vida, no es lesiona i disputa molts minuts sent un jugador important d'un equip que estarà a la Copa del Rei.
La sortida de Norel no va ser dolenta, però que marxi un jugador estimat no agrada a ningú.

- David Jelinek: el txec va arribar amb 16 anys a la Penya, on va jugar amb el junior i posteriorment (al 2009) va tenir fitxa de jugador del primer equip, on hi va estar 3 anys. Actualment juga a l'Olin Edirne, de la lliga turca.

FONT: comojuega.com

Com en el cas de Franch, aquest és un cas atípic també. Jelinek ha disputat molts minuts de qualitat a la Penya, però sempre amb unes sensacions fredes, capaç d'anotar 3 triples en un moment clau o desaparèixer durant 5 partits seguits. Se l'ha vist com un jugador amb uns canvis d'estat constants i això influïa directament al seu joc.
Aquest estiu, equips com l'Unicaja o el Bilbao Basket van interessar-se per el jugador txec, ja que el seu talent és innegable, però Jelinek va decidir marxar a un equip de la zona baixa de Turquia, cosa que no he acabat d'entendre, però bé, suposo que deuria tenir els seus motius.
Aquest any Jelinek podria haver donat un pas important a la Penya o a algun equip espanyol, però Jelinek ens ha deixat a tots amb un pam de nas i ara disputa minuts a la lliga turca, on està tenint últimament uns percentatges bastant mediocres. 

- Marko Todorovic: el pivot montenegrí va arribar a l'equip verd-i-negre ben jove, on ha jugat a les categories inferiors. Aquest any ha fitxat per el F.C. Barcelona.

FONT: fcbarcelona.es

Todorovic sempre ha estat un jugador amb un futur molt prometedor, la seva classe i la seva tècnica és molt bona. L'any passat va ser l'explosió d'aquest jugador, jugant a l'equip vinculat de la Penya, on tenia molta responsabilitat i era sense cap mena de dubte l'estrella. 
Anava intercalant els partits de l'equip vinculat amb els partits del primer equip, on va tenir algun partit que va disputar minuts importants. Aquest any, Marko havia de ser un dels pivots del primer equip de la Penya, el club confiava amb ell, però Todorovic va dir que "volia disputar minuts a la lliga ACB", a l'equip verd-i-negre els hauria tingut, però va decidir marxar al Barça.
No ha estat convocat en 6 partits de les 17 jornades disputades a la Lliga Endesa, i en els partits que ha pogut disputar, ha jugat una mitjana de 8 minuts (molts més a principi de temporada que ara), la majoria d'ells quan el partit ja està dat i beneït.
La decisió de Todorovic doncs, va ser bastant defectuosa, ja que si volia disputar minuts la lliga ACB no ha escollit l'opció correcta. 


Així doncs podem dir que hi ha hagut jugadors que han marxat amb equips amb més aspiracions que la Penya de la manera que tocava, altres que han marxat per la porta del darrere, altres que han marxat un pèl abans i d'altres que han marxat encara estant verds.

D'altra banda hi ha hagut jugadors, les decisions dels quals no s'han acabat d'entendre, ja que han marxat a equips amb les mateixes aspiracions (o menys encara) que la Penya.

Això sembla que seguirà així de per vida, la Penya anirà formant a jugadors (sense anar més lluny, els juniors van guanyar el torneig junior de l'Hospitalet fa uns dies) i altres equips aniran arribant per fitxar-los o els jugadors decidiran marxar. 

Per aquesta raó, la renovació d'Àlex Barrera és una gran notícia, ara caldria tancar la renovació de Pere Tomás i de Nacho Llovet, uns altres jugadors que poden aportar molt a l'equip de Badalona.

Força Penya

A.

La penya es proclama campiona del NIJT

Interessant partit el que se'ns presenta en uns minuts, les figures del Madrid o el joc coral de la Penya s'emportaran el trofeu del NIJT. Amb els noms de Nogués, Sans, Kasibabu, Lindstron i Martin com a trending topics aquest havia de ser un gran partit.

La primera cistella del partit va ser per l'espectacular base Alberto Martin en un coast-to-coast. La Penya havia plantejat des d'un bon inici una pressió individual a tota la pista amb homes alts però ràpids com Bauzà o el mateix Nogués. Un parcial de 9-0 dels verd-i-negres feia que la banqueta de la Penya s'aixequés i celebrés les canastes com si cada cistella els hi donés la victòria.

La pressió de la Penya va obligar als madrilenys a forçar les situacions i van poder recuperar 3 pilotes consecutives i aconseguir un avantatge de 6 punts (13-7).

El Madrid es trobava ofegat i vivia dels punts en segones opcions o cistelles treballlades dels pívots, el joc col·lectiu dels verd-i-negres s'imposava i Nogués i Iriarte definien els passes precissos que feien els exteriors.

Paco Redondo, que ja fa un dia que no té veu exigia més pressió encara i posteriorment el FIATC Joventut forçava un cap enrere. 

Amb el marcador de 19 - 11 a favor de la Penya, el Madrid va demanar un temps mort quan quedava menys d'un minut per acabar el primer quart.

Es va acabar el primer quart amb el resultat de 21-13, amb una Penya que havia estat superior en tots els aspectes menys sota l'anella, on la potència dels pivots africans i Jonathan Barreiro estava fent mal.

El Madrid va encarar el segon quart amb una zona com la que havia fet al matí contra el Cajasol (2-3) per a frenar els punts des de dins de l'ampolla, mentre la Penya cometia 4 faltes en els 3 primers minuts i es colocava en bonus. 

Les penetracions dels jugadors madrilenys no entraven i la Penya, a base de treball aconseguia una diferència de 11 punts (29-18). Per repartir joc a la zona la Penya va colocar a un lluitador Gerard Gomila al pal alt (a l'alçada de tir lliure).

Wally Niang que tot i tenir nom asiàtic és negre com el carbó, estava fent molt de mal en les segones opcions i en l'aspecte defensiu, aixi doncs, la banqueta del Joventut va començar a practicar una defensa amb moltes ajudes sobre aquest jugador.
I és que els de Badalona estaven de sort, el base del Madrid Alberto Martin, se'l notava molt nerviós, com si tingués molta pressió a sobre.

Després d'uns minuts de sequera anotadora (la zona havia col·lapsat a la Penya i el Madrid no jugava fluïd) va haver un temps mort al minut 9 del segon quart, amb el resultat de 32-23, per  a deixar clar a què jugava cada equip.

El Madrid sortia "a tope", amb una pressió a tota la pista recuperant amb zona, 4 punts seguits de Kasibabu, un tir lliure i una posterior cistella escurçaven la diferènca verd-i-negra.

Un triple d'Abalde sobre la botzina, feia que el FIATC Joventut marxés al vestuari amb un avantatge de 6 punts (35-29).

Claus de la primera part:

- Pocs minuts per Nogués: el que estava sent el millor jugador verd-i-negre va jugar pocs minuts a la primera part, potser el cos tècnic l'estava dosificant perquè arribés en forma al final de partit.

- Nervis dels bases madrilenys: com ja he dit abans Antonio Martin no tenia el dia de cara a l'aro, precipitacions (2/9 en el tir) i 2 pèrdues per un -2 de valoració en són una mostra. L'altre base-escorta (escollit en el 5 inicial ideal del torneig) Lindstron tampoc havia fet gairie més (2 punts i -1 de valoració).

- Despertar de Wally Niang: tots sabiem que Kasibabu era un valor segur i que en el partit faria els seus 15 punts i 10 rebots, però no es comptava amb l'aparició estelar del pívot del Madrid, que va marxar a la mitja part amb 10 punts, 5 rebots per 14 de valoració. 

- Zona del Madrid: la zona està fent molt de mal a la Penya, que no està aconseguint un bon percentatge des del triple, haurà de millorar a la segona part si vol guanyar.

La segona part comença amb un Madrid tornant amb la defensa individual i un Gerard Gomila molt actiu davant i darrere. Ara bé, Lindstron anotava des de la mitja distància, i com tothom ha vist el torneig, quuan enceta la llauna no hi ha qui el pari, així que la Penya havia d'anar molt al lloro amb aquest jugador.

El Madrid es posava a 3 punts i la Penya no estava en el seu millor moment, però Gomila estava al 100% i ja portava 14 punts en el minut 26 i no parava, un altre triple del jugador verd-i-negre des de molt lluny posava als de la Penya 9 punts per sobre del marcador i l'entrenador madrileny es veia obligat a solicitar temps mort (47-38 minuts 27).

El Madrid estava en bonus i això podia suposar un handicap per els blancs, Gomila anava a la línea de personal on era capaç d'encistellar (3/4) mentre que la defensa d'Agustí Sans  amb els seus braços llargs a Lindstron era asfixiant i l'escorta suec ja no anotava amb tanta facilitat. 

Xavier Assalit cometia la seva 4a falta personal i això va fer que entrés a pista per primer cop Martí Fonollà, la intensitat dels del FIATC Joventut estava fent que el Madrid passés constantment per la línea de tirs lliures (on practicament no van perdonar).

Una cistella de Gerard Gomila i un posterior tap de Martí Fonollà a Lindstron van fer que el quart acabés amb un marcador de 59-47 favorable als verd-i-negres.

Sens dubte, la clau d'aquest quart va ser l'aparició estelar de Gerard Gomila, que amb 22 punts i 26 de valoració començava l'últim període.

3 faltes seguides al principi del 4rt quart feien que el públic penyeru es cabregés i que l'entrenador li digués als àrbitres "que dejen de gesticular" amb la seva innexistent veu. 

Una 4a falta sobre Alberto Martin (que estava cridant i "exagerant" cada jugada) van fer que la Penya entrés en bonus en un tres i no res. El mateix base blanc va anotar 5 punts en menys de 30 segons que van obligar a Paco Redondo a demanar partit ja que veia que la diferència baixava dels 10 punts.

La Penya passava un al moment i Guillermo Ruiz ficava un altre triple, això feia que hi hagués un triple canvi on es posava tota la carn a l'aparador (entraven Gomila, Sans i Iriarte) però el ritme era madrileny. La 4a falta personal de Barreiro obligava al Madrid a jugar amb 3 petits (Ruiz, Lindstron i Martin) i això no ho castigava la Penya, que veia com la diferència que havia tingut de 12 punts s'havia reduït a tan sols 4.

Els dos equips estaven en bonus  iel partit estava calent, va ser llavors quan va apareixer la sang freda de jugadors com Sans que amb un bàsquet al límit de la possessió i un tap va fer que el partit no canviés de dinàmica i que hi hagués temps mort (63-57 minut 36).

Un bàsquet d'Abalde i un 2+1 de Nogués a passada de Sans, van fer que la diferència es tornes a eixamplar fins als 11.

La bona tasca defensva d'Iriarte i Sans i l'encert d'Abalde obligaven a demanar a l'entrenador merengue un altre temps mort (72-59 minut 38).

Però alberto Martin no es rendia, i anava a la línea de personal, a falta d'1:33 per el final del partit ja duia 16 punts. Una assistènca de crack de Sans cap a Nogués feia que tornés la diferèniia de 13 punts però Martin contestava amb un tir lliure (que havia significat l'expulsió d'Iriarte).

Entrava el partit en el minut de glòria de Lindstron (com ja va fer contra l'Hospitalet i contra el Cajasol) i anotava un triple inverosímil. Quedaven 30 segons i el partit estava tenyit de verd-i-negre, Gomila anotava els 2 tirs lliures i el partit estava dat i beneït.

El partit l'havia guanyat la Penya amb un resultat final de: FIATC Joventut 77 - Real Madrid 67.

Un partit on els de Badalona han jugat com un autèntic equip i on Paco Redondo ha acabat amb la camisa molla molla.

El gran partit de Gomila (25 punts i 32 de valoració) i de Sans (15 punts i 21 de valoració), més l'aportació d'homes com Nogués (14 i 13) s'han iimposat a un Madrid on Martin ha anotat molt (19 punts) però no ha repartit cap assistència, Lindstron (15 punts) ha fet un partit de ratxes i un Kasibabu ha estat fluix en molts troços del partit.

Però sobretot, destacar la feina d'equip del Joventut.

Així doncs... QUI JUGA? LA PENYA! QUI GUANYA? LA PENYA! QUI JUGA QUI GUANYA? LA PEEEEEENYA! Enhorabona nois!